I cap al final... un bocí de paradís!

Tot té un començament i un final i el de la nostra aventura està ben a prop. Abans d'acabar però, hem volgut tastar un xic d'aquest paradís tant comentat. De veritat que existeix. Aigües transparents, fons marins de somni, sorra blanca i fina com la farina, platges gairebé desertes, bungalows arran d'aigua i copiosos menjars a base de peix fresc, verdures cuites al seu punt i diferents especialitats Tailandeses de les que ens en hem afartat fins a més no poder.
La nostra ruta s'ha centrat sobretot a la zona del les illes que es troben al mar de la Xina, ja que és el lloc on el temps acompanya més en aquesta estació de l'any. Hem començat per Koh Tao (Illa Tortuga), acampats en unes casetes enmig de la vegetació des de les quals es veu el mar, i després hem passat a Koh Phagnan, on hem gaudit de la temporada baixa des d'uns bungalows sobre la platja, amb molt bona companyia i millors records. No sabríem dir quina illa és millor, ja que com diuen aquí: same, same, but diferent. A Koh Tao et converteixen en un peix de tant de mirar sota l'aigua i meravellar-te del que hi pots veure (crec que la nova peli de Disney es dirà Nemo huye de Ivan, ja que no a parat de molestar a tot peix viu cercant veure un tauró, no cal dir que sense èxit). Koh Phagnan és una platja rera l'altre de sorra cada cop més fina i cada cop més blanca, amb un paisatge de fons d'un verd que fa mal als ulls, amb massatgistes que proposen els seus serveis mentre mires la posta de sol i bars construïts amb quatre canyes que ofereixen beguda fresca i música relax mentre reposes sobre coixins de tots colors. Estic segura que tothom troba el seu raconet en qualsevol de les illes que hi ha per aquí i de ben segur els costa tant com a nosaltres abandonar-les.

Em anat allargant les estades fins al punt que em deixat el nostre recorregut inicial a menys de la meitat, no només per que ens hem enamorat de cada lloc sinó també per les rencontres que hem anat fent i ens han dificultat la marxa. Hem provat també, fent una petita aturada en el nostre inevitable camí de retorn, la megafamosa Koh Phi Phi (una mena de Eivissa asiàtica on la beguda es ven a galledes i la nit no acaba mai). Aquí, tot que l'entorn continua sent excepcional, la cosa ja canvia: party, party, party i un munt de gent per veure la famosa Maya Beach tot buscant el seu particular Leonardo di Caprio.
Avui ens trobem a Ciutat de Phuket, disfrutant del seu ambient de tranquil.la població colonial en un cafetó sota les arcades d'antigues mansions de sostres alts i balcons que miren al carrer, tot intentant no pensar massa en demà, però sense poder oblidar que ben aviat serem a casa, escrivint la darrera crònica des de la Costa Brava entre alguna que altra llagrimeta, mentre mengem pa amb tomata i us expliquem tot el que em viscut, que no ha estat ni més ni menys que la nostra gran aventura de gairebé tres mesos, concretament de 77 dies i mig.

Second round: Bangkok vs Ivan&Ingrid.

No ens podíem deixar vèncer per un parell d'experiències negatives a Bangkok, així que havíem decidit que després de la ruta pel nord hi tornaríem per tal de canviar la nostra imatge i marxar amb un bon record de la ciutat. Tant va ser el cas, que en comptes de quedar-nos un dia per fer quatre compres de rigor, ens hi vàrem quedar tres.
Vàrem arribar de manera un xic accidentada. Ja sabeu que sempre he considerat que la parella Ingrid-Ivan està una mica gafada. Com per variar, el trajecte cap a la ciutat no podia ser d'altra manera. Un viatge de 12h es va convertir en una llarga nit de 14h, amb canvi  de bus inclòs per disfunció mecànica (Pep i Irving, no rieu que feia temps que anàvem bé), i com no, canviant, com diríem aquí, "pets per merda" (l'estètica del transport al sud-est asiàtic ja seria tot un tema per si mateix, ja que mai falta la decoració de tota mena ni les llargues sessions d'OT versió Àsia, arggggg).
Un cop in situ no ens vàrem mullar i vàrem decidir tornar a la mateixa guesthouse on havíem estat: barata, neta, ben situada i amb un petit bar a sota que ens anava d'allò més. També hi havia un restaurant ben a prop que ens havíem quedat amb ganes de provar i que no ens va decepcionar gens ni mica: bon menjar oriental i bona decoració occidental.
Només arribar i deixar els trepaus vàrem fer agafar el Chao Phraya Express i cap al mercat de Chatuchak, que només es fa el cap de stemana i diuen que és un dels més grans de tot Àsia i on s'hi pot trobar de tot. No sé si lo de més gran és cert... però la veritat és que n'hi ha un fart. Hi ha de tot : roba de segona mà, roba i complements d'imitació, coses per la llar, botiguetes "modernillas", equipament militars (estrelles ninja incloses), animals, teixits,... i menjar. De fet, això és el que més vàrem disfrutar, ja que com sabeu les compres no són el nostre punt fort (el meu menys que menys), en canvi sobre jalar en sabem un niu. Com que no en teniem prou i havíem decidit que ens treuriem de sobre totes les obligacions consumistes que teniem vàrem acabar el dia anant a MBK, un dels centres comercials enormes de Bangkok, especialitzat amb tota mena d'imitacions tèxtils i tecnològiques. Jo que no hi entenc res, tot em semblava igual i super autèntic.
L'endemà tour tranquil per la ciutat, sense visites estressants ni tuk-tuks rastreros. El que sí se'ns va rebel.lar com tota una sorpresa va ser el mercat de cap de setmana de Talling Chan. Per decepció de molts turistes, no era un mercat flotant per comparar records i altres capricis, sinó que només era un mercat flotant on es venia menjar. Per nosaltres va ser una descoberta divertidíssima, ja que no només vàrem gaudir d'una passejada amb barca pels canals de la zona de Thonburi amb una barca que agafaven els locals per fer el tour del diumenge i que per tant costava uns 60THB per persona, preu irrisori en comparació al que paguen els turistes (l'únic inconvenient era que no enteníem els acudits que feia el guia thai, força divertits segons l'audiència) sinó que a més vàrem poder provar les especialitats cuinades a les barques i menjades arran de terra sobre un petit moll cobert de fusta.
Teniem bitllets per marxar aquella mateixa nit cap a les illes, però vàrem decidir que encara no havíem visitat el mercat nocturn de Patpong i el barri roig. Així doncs, vàrem aconseguir un ajornament i cap al vespre vàrem fer una incursió a la hot zone. El mercat no ens va semblar res de l'altre món, però el que va ser impressionant va ser la quantitat de gent que se'ns va acostar per vendre un Pingpong Show. Per arrodonir la nit vàrem disfrutar d'una volta nocturna amb tuk-tuk de tornada a l'hotel amb un conductor si més no honest (havia entès que volíem anar al mercat de Patpong i ens deia que a peu hi podíem anar perquè era allà mateix, no ens va voler vendre la super volta per arribar on érem!!!).
L'endemà, com que disposàvem de tot el dia, vàrem visitar a les afores de Bangkok un mercat flotant semblant al que es veuen a les fotos i postals, el mercat de Damnoen Saduak. En realitat és molt turístic -cosa que ja sabíem- però tot i això té cert encant viure el caos de les barques i venedors enmig dels canals, els crits de la gent, els embussos, les imatges tant vistes de les barques plenes de fruites i menjar... Aquí la nostra sorpresa va tornar a esdevenir a través d'una descoberta alimentària: una simpàtica senyora gran venia una mena de "raviolis" deformes que anava cuinant sobre una barca. Ningú en comprava, però tothom li feia fotos ja que a més era molt autèntica. Nosaltres vàrem decidir provar-ho, un xic motivats pel fet que no venia res. Va resultar boníssim i fins i tot vàrem repetir. Després d'això, la gent que ens veia menjar allà al costat s'anava atrevint a provar. No sé si hauríem d'haver demanat una ració extra com a comissió de ventes!!!!
La tarda encara ens va donar per fer una volteta amb el Chao Phaya express i l'Skytren, dos dels transports públics que permeten endur-te unes imatges inoblidables de la ciutat.

Diari de una amotocicleta!!! (II)

(l'aventura continua) Ja estàvem preparats per continuar la ruta de retorn al camp base. Per altra banda, havíem decidit abans fer un parell de visites als voltants que ens venien de camí. Les opcions per arribar als llocs aquí al nord de Tailàndia són vàries. El que mai saps abans d'iniciar una ruta és si el camí escollit serà el més ràpid, el més espectacular, el més bó o el més dificultós. Com per variar, aquest darrer va ser el que varem escollir sense saber-ho gens ni mica. Senzillament l'instint -del que a hores d'ara ja hauríem d'assumir que en nosaltres sempre es erroni- i el desconeixement absolut ens varen fer agafar la ruta més... llarga, difícil, patidora i increïble. Des de mis "años mozos" quan anàvem dos en Vespino no havia hagut de saltar tantes vegades de la moto per poder pujar una pujada! (nenes, us enrecordeu???). Doncs sí, el caminet era una successió de corbes i crestes enmig de muntanyes, sense més vida que alguns bous d'aigua rebolcant-se despreocupadament pel fang i algun que altre poble constituït per tres cases de palla i quatre habitants que ens miraven amb cara de "que se'ls ha perdut per aquí a aquests penjats".
La nostra desesperació i la reserva de gasolina ja estava arribant al seus límits quan de sobte un control policial al mig d'una cruïlla d'enlloc i tres cartells que anunciaven: Mai Sae (on no volíem anar), Chiang Rai (destí final) i Mae Salong (?). La primera opció descartada: a Mae Sai ja ho havíem fet tot i era retornar al punt de partida. La segona era desfer la maleïda carretera amb tot els seus puja i baixa i sense cap gasolinera de camí. No. La tercera... pos vinga. Unes 50 corbes més i arribàvem a un lloc que podíem anomenar "poble". Buscant un lloc on abastir-nos de combustible i energies, de sobte d'un local surt un tio occidental i ni més ni menys francòfon. Ens diu que acaba d'obrir un restaurant en aquest racó de món i que té un mapa i que ens pot indicar els diferents camins de tornada. També ens fa saber que hem passat per una gasolinera just a l'entrada i que l'hauríem d'haver vist ja que és la més gran del poble. Per començar: sí, volem prendre alguna cosa i que ens digui com sortir d'allà. Segon, la gasolinera no l'hem vist perquè com percebrem més tard l'estació de servei es tracta d'un garatge amb tres bidons de gasolina, unes bombes a sobre i una mànega de regar el jardí.
Després de presentar-nos la seva companya tailandesa i explicar-nos que fa un any que està perdut en aquest racó de món fent fotos, ens anuncia que per arribar a Chang Rai ens queden unes tres hores (són les 16h en aquests moments) però que les rutes de tornada són realment excepcionals, alhora que passen per diferents pobles dels Akha, Lahu i Lisu. L'Ivan mig mort i jo morta del tot decidim que no volem continuar i que trucarem a la guesthouse per dir que no arribarem fins l'endemà a causa d'un inventada indisposició del conductor.
La opció es va presentar del tot encertada, ja que ens vàrem trobar dormint en una econòmica guesthouse amb vistes sobre la vall repleta de plantacions de tè, habitada per gent provinent de la xina que es dedicaven al cultiu de la planta -ara que l'opi era prohibit-, amb un original mercat matinal on les diferents tribus baixaven a vendre els enciams, les gallines o allò que tenien vestits com a les fotos del National Geographic, però de manera totalment natural (tant que no vàrem gosar fer cap foto) i disfrutant d'una vetllada al restaurant del francès, la noia thai, el pastisser del local  i quatre personatges més perduts una mica com nosaltres.A més, com que era el dia d'inauguració del local ben sopat ens van treure una mena de ron-cola i apa, a explicar batalletes i aventures.
L'endemà, esmorzar amb vistes, acomiadaments desitjant-nos bona sort en els diferents camins i altre cop sobre la moto, el marcador de la qual ja indicava 450km més recorreguts.

Diari de una amotocicleta!!! (I)

Aquest cop teníem una missió molt concreta que havíem d'emprendre des del nostre camp base: Chiang Rai. I no era anar a veure les diferents ètnies apropiadament avituallades per rebre als turistes o fer una excursió a "lomos de un elefante salvaje". No, la nostra era molt més complicada i important: obtenir una ampliació de la visa a la no menys turística ciutat Birmana de Tachileik.
Tanmateix, com que ens resultava una cosa poc complicada varem decidir enrabassar-ho un xic més, tot marxant un dia abans de la data límit i anar a fer un petit tour amb motocicleta. El que no sabíem en aquells moments era que el tour seria.. llarg, molt llarg. El nostre primer destí era arribar a la frontera amb Laos, just en un punt on l'omnipresent Mekong actua de frontera natural entre els dos paisos.
La nostra sortida de la ciutat ja va ser triomfal: al cap de 20km. marxa enrere... anàvem en la direcció contrària.El meu sentit felí per llegir mapes aquest cop havia fallat i el de l'Ivan, doncs, bé... no s'havia despertat encara. No era un inici massa prometedor, cosa que s'aniria asseverant més endavant! Un recorregut que en teoria havia de durar dues hores en va durar quatre! Ara sí, vàrem gaudir d'un paisatge impressionant envoltat de muntanyes verdes, amb la vegetació més tupida que les amanides que fa l'Ivan i unes carreteres per morir-s'hi (amb els diferents sentits que es poden agafar a les paraules "per morir-s'hi").
No obstant, vàrem aconseguir el primer dels nostres objectius: arribar d'una peça a Chiang Khong -això si, havent vist tots i cada un dels caminets i poblets dels voltatns- i dinar sobre el Mekong tot mirant cap a Laos i somniant en una propera aventura. Per altra banda, no ens podíem aturar massa, ja que tot just estàvem a mig camí. Propera parada: Chiang Saen i el Triangle d'Or, just el punt on conflueixen tres paisos separats altre cop pel riu. El lloc és força freak però no vàrem dubtar en fer-nos les fotos de rigor.Pel que fa a l'exòtica imatge de les aventureres caravanes i plantacions d'opi, ja podeu imaginar el que en queda: unes quantes samarretes i un parell de museus que no vàrem tenir el temps d'investigar.
Anàvem més o menys on timming  per arribar a Mae Sai encara de dia però cada cop la carretera s'anava complicant més i perdent els cartells amb els quals ens sentim tant segurs. De cop, res. Una cruïlla amb i "la nada" més absoluta. L'instint de l'Ivan es va despertar després del llarg letargo en aquell moment i ens va donar la indicació de cap on havíem d'anar. Tant de bo s'hagués quedat adormit, ja que un xic més endavant una bona senyora ens va indicar que anàvem en la mala direcció i que seria millor que la seguíssim per arribar a lloc (no sense abans tenir la sospita que potser aniríem a parar a alguna olla d'alguna tribu de muntanya).Per sort, la senyora no tenia cap parent ni arrel vietnamita i ens va indicar el camí correctament i amb tota la amabilitat de món. A partir d'aquí la opció va ser anar parant i anar demanat fins a trobar la tant esperada carretera general i el cartell indicatiu que anunciava la nostra salvació: chek point to Nyanmar.
La primera pensió que vàrem trobar ens va semblar ideal de la muerte i el previsible següent pas, com no podia ser d'altre manera, va ser anar a omplir l'estómac de diverses delicatessen de carrer.
L'endemà amb les ànsies de legalitzar la nostra situació ens vàrem llevar d'hora, vàrem agafar els passaports i 20$ i ens varem dirigir a la guixeta per foreigners. Per mala sort els foreigners havien d'esperar a les 8h per creuar la frontera. Mostrant el nostre millor somriure vàrem fer tots els tràmits, mentint un xic i dient que anàvem de shooping a Nyanmar, tot i la sospitosa mirada del malcarat agent de duanes birmà.
Tachileik és un mercat de roba i rellotges de marca -o no-, artesania, tabac i viagra. Un parell d'hores, 1000 Thb perduts no sabem ben bé com, més un Zippo, dos paquets de Malboro, tres ulleres de sol i zero viagres després, tornàvem a creuar cap a Tailàndia amb una ampliació de 15 dies més!

Com a casa!!!

Molt a contra cor abandonem la província de Chiang Mai per tal de prosseguir la nostra ruta. De fet, ens hauria agradat quedar-nos un xic més fent el hippy per aquestes contrades, però la llei ens reclama en altres indrets. Així doncs, després de deixar la Diva's Guesthouse -tot i el que pugui evocar el nom no us imagineu res estrany- agafem el bus per abandonar una ciutat on ens hi hem trobat com a casa. S'hi pot fer de tot i per a tots els gustos: trekkimg, rafting, senderisme, rappel, bicicling,  elefanting, chillouting, eating, cooking, culturing, shopping -cada dia de la setmana hi ha un mercat especial, fins i tot per adquirir bous d'aigua-, massaging, kareoking, baring... tots els ings imaginables més aquells que et puguis inventar i pagar. Com que a nosaltres aquells que impliquen moviment o són sinònims a esports d'aventura no ens tiren gaire -bé, ja, a mi no em tiren gaire- nosaltres hem optat pel motocicling en primer lloc i després pel cooking i el wating-shakeing, sense oblidar el eating -Chiang Mai és considera també una capital gastronòmica amb tota regla- la qual compartim amb molts de vosaltres. El primer ja sabeu de que es tracta: agafar una motillo i començar a fer kilòmetres tot sentint-nos Cristòfol Colón a la descoberta de les amèriques. Fins i tot hem tingut episodis aquàtics, no marítims, però si monsònics, ja que si allà la dita és "al maig cada dia un raig", aquí la cosa és "durante el monzón llueve mogollón". Doncs, sí, et passes el dia posant i traient els super xuvasqueros anys 80' que duem, el plàstic dels quals deu haver perdut les propietats impermeables amb el pas del temps.El segon, també és fàcil de deduir.., l'Ivan , amb la seva voluntat d'engrandir l'ànima i l'esperit s'ha apuntat a un curs intensiu de cuina nord-tailandesa, aconseguint dominar així l'art del wok i la vaporera, de la llet de coco, la papaia i l'arrós glutinós (bola d'arrós enganxosa amb la valor afegit de poder fer amb ella qualsevol forma com si de plastilina es tractes).Pel que fa al tercer hobby, el wating-shakeing, es tracta bàsicament de donar voltes per la ciutat visitant tots i cada un dels wats (temples) existents i per existir, mentre es degusten batuts de tota mena de textures i gustos. Aquí els temples són... com el barroc a lo asiàtic: imagineu-vos, quant més filigrana, daurats, lluentons, pedretes de colors, mirallets, elefants i figures estranyes millor. Tanmateix, de tant en tant trobes alguna joia arquitectònica en la qual s'han limitat a treballar la fusta, ja sigui per manca de recursos de la comunitat budista que l'habita, ja sigui per gust estètic del projectista. Ara sí, el buda estirat, panxacontent, resant o el que calgui, pintat de daurat no hi falta mai, com tampoc hi falten les diferents ofrenes de flors, menjar, espelmes, set de regal (amb mòbils, portàtils,tabac, sabatilles o pijames de cartró-pedra), bitllets o làmines d'or que surten volant per tot arreu.

Una altra cosa que ha fet molt feliç a l'Ivan i ha fet que es sentís com a casa, ha estat descobrir que un dels plats típics del nord inclou una versió millorada del tradicional "chicharros", que ells ha adaptat tot introduint-los a l'hora de l'aperitiu amb una Chiang Larger i uns cacauets. Que més volem?? és per això que ens costa tant marxar... a part de les ganes amb les que ens hem quedat d'agafar la moto i fer una ruta per la propera Mae Hong Son i Pai, ciutats dedicades a la benestar i al relax. 

Doncs, sí, un somni fet realitat, però que hem d'abandonar per anar a la descoberta de noves experiències i sabors.

Nota per en Sergi: Moltes curves, paisatges i asfalt de luxe, bars amb molta marxeta i lloguers de 600 per pocs diners. Deixa de banda el República Dominicana i llença't a l'aventura asiàtica!!! També la Laia podrà fer fotos de campionat!!!

Ruta "norteña" passant per Ayutthaya, Lopburi i Sokhuthai.

Contràriament a Vietnam, quan més al nord més simpàtica es torna la gent. Ens hem sentit alleugerits quan hem anat veient que la cosa millorava i que el mal humor tailandès només afecta a aquells que viuen -o intenten sobreviure- a la gran ciutat. El recorregut cap al nord l'hem anat fent seguint la línia ferroviària, sempre agafant el mateix tren que utilitzen els autòctons: primer, és molt més econòmic i, segon, tens la oportunitat de veure com funciona la vida dins el tren i a les estacions, amb els venedors ambulants que el recorren pregonant de manera incomprensible les delícies d'allò que porten. Alhora, amb el tren es pot disfrutar del paisatge i de l'aire fresc que entra per les finestres obertes.
El que també ens emociona és la facilitat que tenim alhora de cercar informació, comprar bitllets, agafar un tuc-tuc... quina diferència. Almenys aquí si te la foten, i no en tens en cap moment la sensació, encara dius kòrp kun (gràcies). Ells somriuen i tu també.I tots contents, que d'això es tracta!
La veritat és que la ruta cap al nord ens resulta tranquil.la i relaxada. Anem fent aturades allà on ens sembla i com que els poblets aviat son visitats, després ens dediquem a cercar  el bar del poble més atractiu. Hi fem forces hores fins que toca anar a moure la dent, moment en que ens decantem per buscar les paradetes del mercat (sempre n'hi ha, tant de dia com de nit) i mengem a base de picar aquí i allà. És com anar de pintxos per Donosti, però amb delícies asiàtiques i sense acabar de saber mai que és exactament el que fas baixar coll avall (potser val més així, ens diem sovint).
Una mica més complicat és saber amb certesa si al poble que arribes les coses seran visitables o estaran tancades. Sempre, qualsevol dia de la setmana, pot ser un buda day, hollyday day, familly day o qualsevol altre cosa sense definir. Que ens tanquin un museu passa però que tanquin l'únic bar del poble no!
No sabem ben bé cap a on continuarem la ruta, ja que a més al ser època de plujes algunes zones estan totalment desaconsellades. No podem arriscar-nos a quedar paralitzats en un poblet de muntanya i no poder renovar els visats a temps. El que tenim clar és que el proper destí serà Chang Mai... veurem que s'hi pesca!
En aquestes alçades del viatge les energies han afluixat un xic i cada cop tirem més per agafar motos i tuc-tuc i deixar de banda les mega patejades a peu i els llargs recorreguts pedalant. L'Ivan ja té ganes de tirar cap al sud i trobar un tall de sorra blanca per estossar-se. Tanmateix, crec que encara aconseguirem fer alguna caminada d'aquelles que valen la pena pel Triangle d'Or...

El principi del final: Tailàndia, Bangkok.

Iniciem la tercera etapa del nostre viatge "por la puerta grande" i les aventures continuen. Si el viatge pel Tonlé Sap va ser accidentat però divertit, arribar a Bangkok va ser una tortura. Com es poden trigar onze hores per fer 400km? Molt fàcil de contestar. Primer, al cap d'una hora de camí parar per fer refrigeri en lloc concertat. Segon, després de 2h més parar en lloc concertat dient que el proper bus no ha arribat encara i que aprofitem per menjar que no es tindrà ocasió més endavant. Sorpresa, no canviem de bus. Pujem al mateix al cap d'una hora d'espera i anem 10km més endavant per creuar la frontera. Agafem les bosses, arreglem els papers -tràmits que no duren més de mitja hora- i esperem una hora més a no sé quin bus. Ve  un minibus,  amb el que fem 10 minuts de trajecte i ens deixa en un hotel-restaurant on més gent espera. Oh, casualitats de la vida si vols pots dinar o pendre alguna cosa. Dos hores més esperant. Finalment ve el bus tailandès, però encara queden 5h fins a Bangkok. No sé si la història és que els agrada mortificar-nos  o bé que volen justificar el preu del trajecte, que per altra banda costa 8$. Si ens avisessin amb antelació molts en pagaríem  fins i tot 20 amb molt de gust per escurçar unes hores de viatge!
(Tot això deprés de preguntar quatre vegades a la companyia de bus de Siem Reap que quantes hores trigaríem a fer el viatge. La resposta sempre era 7h. No devien contar el temps d'espera o, casualitats del destí, aquell dia el bus va tenir problemes...).
Amb tot vam arribar a les set del vespres, temps just per trobar una pensió i fer una volteta per menjar alguna cosa, no sense abans haver experimentat la merescuda fama que tenen el tuc-tuqueros de Bangkok de no ser massa ni de  fiar ni bona gent. Aixó ho varem poder anar comprovant els dos dies següents.
A diferència dels altres dos paisos visitats, Tailàndia no es lleva fins passades les vuit del matí. Nosaltres, acostumats a no dormir fins tard, a les 7h ja estabem preparats per començar a investigar. De totes maneres, la primera missió era solucionar una qüestió de visats, que per despiste nostre no teniem controlat. L'entrada al país via terrestre només ens dóna dret a  una estada de 15 dies i en necessitem 31...  La solució: creuar la frontera amb Nyamar al nord de Tailàndia i ampliar 15 dies més. El que falti: apoquinar la multa i fer-nos els tontos. Aquest capitol ja vindrà.
Per continuar amb Bangkok no sé que dir. S'ha de veure! És diferent al tot el que hem vist fins ara. Amb dues paraules: Im presionante.De fet, només hi hem estat 2 dies amb la intenció de tornar-hi a passar quan haguem fet el recorregut pel nord i ens haguem mentalitzat per atacar-la de debò. És una ciutat en ebullició constant, tant de dia com de nit, on s'hi troba tot allò que no et pots ni imaginar (no sé si això ho havia d'algun altre lloc... però si ho he fet era abans d'haver vist Bangkok). És una megalòpolis asiàtica amb tota regla, amb les seves virtuts i defectes, que ens són moltes i molts per ambdues bandes. Inoblidable el transport -tant per riu com amb l'Skytrain-, el barri xinés, els megacentres comercials, els palaus i temple, els cartells lluminosos, els taxis roses, verds i multicolors, el menjar de carrer i els restaurants amb encant, la possibilitat de comprar qualsevol cosa (des d'un llibre en espanyol  a una enganxina de Catlunya, passant com no pel sexe i l'alcohol i els souvenirs de tota mena): Tot és possible a Bangkok, o almenys aquesta és la sensació que en tens. Els nostre major desencant, la falsa amabilitat camuflada sota la voluntat de treure't tant diners com es pugui i amb mala folla. Malhauradament, aquest fet et provoca certa animadversió cap als tailandesos, que segurament no tots són iguals i bla bla bla, però és que t'ho fa pensar (des del moment que veus cartells que avisen de fer atenció als falsos monjos... on hem d'anar a parar). A mi em treu de polleguera -cosa que tampoc costa tant- però que repateji a l'Ivan ja és un altre assumpte. De totes maneres, deixant enrere l'experimentada amabilitat i cordialitat cambodjana i amb els nous coneixements adquirits de com són les coses aquí, ens ho agafarem d'una altra manera i seguirem disfrutant de les darreres aventures del nostre viatge.